L'escola recomana

Ens fa molt il·lusió presentar-vos aquest Blog: L'ESCOLA RECOMANA. La intenció del BLOG és acompanyar, a tota la comunitat educativa, en el camí tan bonic que compartim a l'hora de fer créixer petites persones. Què trobeu en el BLOG? Llibres que recomanem, articles que volem compartir, Orientacions pedagògiques, psicològiques i psicopedagògiques Links... Esperem i desitgem que el BLOG sigui del vostre gust i interès. Salutacions, La CAD (Comissió d'atenció a la diversitat)

dilluns, 16 d’octubre de 2017

XATS DE PARES I MARES. SENY I CRITERI

Xats de pares i mares. Seny i criteri
Vuit consells per fer un bon ús dels xats de pares i mares de l'escola

Les noves tecnologies han canviat les relacions socials i s'han convertit en una eina imprescindible en el dia a dia de les persones. Aquesta situació també es trasllada a l'entorn dels col·legis, on cada vegada són més els pares i les mares que formen part dels grups de xat de l'escola.

La finalitat dels grups de xat és que pares i mares disposin d'un canal de comunicació ràpid per estar informats sobre tot el que tingui a veure amb els seus fills. I és que aquests grups de xat escolars poden ser una excel·lent eina si s'usen correctament. El problema no és tant la tecnologia, sinó el mal ús que algunes famílies en puguin fer.
COM UTILITZEN ALGUNES FAMÍLIES EL WHATSAPP DE LA CLASSE DELS SEUS FILLS?
La funció d'aquest tipus de solucions no és altra que gestionar temes rigorosament educatius. No s'han desenvolupat amb l'objectiu d'enviar informació personal al grup, generar rumors o produir un bombardeig d'imatges o missatges que acaben saturant gran part dels membres del grup. En aquest sentit, han sorgit aplicacions específiques, com 'qids', conscients de la necessitat de reflexionar sobre com els usuaris/pares poden millorar la seva comunicació i convertir aquests grups en una oportunitat per originar un acostament amb l'escola. Així, des d'aquesta plataforma fixen alguns consells i bones pràctiques en l'ús dels grups de WhatsApp escolars.
·       -  Sí a la informació, no a les xafarderies. És una eina d'ús estrictament educatiu, per això, quan els pares enviïn un missatge han d'assegurar-se que és informació rellevant per a tothom.
·        -  T'has convertit en l'agenda del teu fill? Sovint, mares i pares estan tan pendents de les tasques dels fills que, sense adonar-se'n, impedeixen que els nens assumeixin les seves responsabilitats.
·        -  No et converteixis en el pesat del grup. Fotos virals, acudits, cadenes de missatges d'ajuda, quatre 'emojis' de la flamenca seguits... El grup de pares i mares hauria de ser exclusiu per a informació relativa als nens.
·        -  Això no és la plaça del poble. Les converses privades entre dues persones s'han de fer fora del grup.
·         "Jo no soc de criticar, però...". Recordeu: no escriviu res que no diríeu en persona. Alguns missatges poden ser malinterpretats.
·      -   Respecta el temps de descans (teu i dels altres). Aconseguir part del benestar consisteix a no rebre ni enviar notificacions a mitjanit o en cap de setmana.
·      -   Simplifica. Escriviu el que vulgueu compartir en un sol missatge i assegureu-vos abans d'enviar-lo que tota la informació és correcta.

·    -     La privadesa de cadascun és sagrada. En les fotos i vídeos publicats, només hauria d'aparèixer l'usuari o les persones del seu cercle. Si és una foto o vídeo de grup, cal assegurar-se que cadascun dels pares i mares han donat consentiment per compartir-los.

,,


dimarts, 11 de juliol de 2017

ASSEGURAR-NOS UN BON ÚS DEL MÒBIL AMB ELS NOSTRES FILLS/ES

Arran de la lectura d’un article publicat en un diari, hem pensat que seria bo donar-lo a conèixer. Per això, n’hem fet un resum i l’hem adaptat. Us  passem l’enllaç per si el voleu llegir sencer.


Conscients què l’ús del mòbil exigeix responsabilitat i que existeixen riscos, és important reflexionar sobre les possibles condicions que es poden exigir als menors abans de regalar-ne un.

L’objectiu és assegurar-nos que els nostres fills/es en facin un bon ús. Una de les coses que podríem fer és signar un contracte.

Us en proposem un de possible:

1.       El mòbil és meu. Jo l’he comprat. Jo l’he pagat. Jo te’l deixo. Oi, que sóc genial?
2.       Jo sempre sabré la contrasenya (menors de 14 anys).
3.       Si sona, agafa’l. Digues “hola”. Sigues educat. Agafa sempre, sempre la trucada del papa i la mama.
4.       Entregaràs el mòbil a la mama o al papa a les 7:30h del matí cada dia d’escola i a les 21:00 els caps de setmana. Estarà apagat tota la nit. Si necessitessis trucar ho faries al telèfon fix, perquè poden contestar els pares, tampoc truquis ni enviïs missatges al mòbil. Respecta les altres famílies com ens agrada que ens respectin a nosaltres
5.       No te’n portaràs el mòbil a l’escola. Conversa i parla amb la gent i amb els teus amics en persona. Els dies de mitja jornada, les excursions i les activitats extraescolars requeriran consideracions especials.
6.       Si se’t cau el telèfon, se li dóna un cop o s’espatlla, tu en seràs el/la responsable. Per tant, assumiràs els costos de la substitució  o de la reparació. Estalvia diners o realitza alguna feina. Hauràs d’estar preparat per si li passa alguna cosa al telèfon mòbil.
7.       No facis servir el mòbil per dir mentides, fer tonteries o enganyar a una altra persona. Evita involucrar-te en converses que puguin ferir els sentiments dels altres. Sigues bon/a amic/ga.
8.       No enviïs missatges, correus electrònics o diguis coses a alguna persona que no li diries en veu alta, ni en presència dels seus pares.
9.       Apaga’l o silencia’l quan et trobis en llocs públics. Especialment en restaurants, en el cinema o mentre parlis amb una altra persona. Sigues una persona ben educada, no deixis que el mòbil canviï això.

10.   No enviïs ni rebis imatges íntimes teves ni d’altres persones. Algun dia  estaràs temptat/da a fer-ho, és arriscat, pots tenir molts problemes.
11.   No facis milions de fotos o vídeos. No és necessari documentar-ho tot. Viu les teves experiències, quedaran emmagatzemades en la teva memòria per sempre.
12.   A vegades, convé deixar el telèfon mòbil a casa. Sent-te segur/a de la decisió. El mòbil no és una extensió del teu cos, ni un ésser viu. Aprèn a viure sense ell. Has de vèncer la por a perdre’t alguna cosa que estigui passant i a estar sempre connectat.
13.   Baixa’t música que sigui nova o clàssica o diferent de la que acostumes a escoltar, que sempre acostuma a ser el mateix. La teva generació té un accés a la música major que qualsevol altra de la història. Amplia els teus horitzons.
14.   T’equivocaràs. Et trauré el mòbil. Seurem i parlarem, tornarem a començar. Tu i jo sempre estem aprenent. Som un equip. I en aquest tema, l’ús del mòbil, estem junts.
Adaptació de l’article feta per:


Rosa M. Escofet i Elisenda Bartrina 
Els adolescents són “adorables”

Adaptació de l’Article:
Com convertir els teus fills adolescents en fills adorables
 (Roser de Tienda, 5 de maig de 2017)
Publicació online: Criatures.cat
Sovint dubtem de com ens podem relacionar millor amb els nostres fills quan arriben a la adolescència i es converteixen en nois i noies “adorables”.
I és que, un dels canvis més notables en les etapes de creixement dels nostres fills sol ser l'adolescència. L'adolescència és com una malaltia a la qual tots els pares tenim respecte, perquè és on es concreta la relació que hem mantingut amb els nostres fills, fins a aquest moment. En l'adolescència els nostres fills evolucionen ràpidament cap a la maduresa i la tan anhelada independència i deixem de ser la seva única referència i suport emocional. A partir d'aquest moment, les opinions del seu propi cercle d'amics, de la seva nova tribu, solen pesar més que les nostres.
Això ens fa una mica de por, perquè no coneixem a totes les persones que tenen influències externes en els nostres fills, i tampoc sabem si el nostre fill és capaç de resistir-se a segons quines coses per la pressió de pertànyer a un grup.
Per a la majoria dels pares, comença un moment estressant en el qual només podem confiar que haguem posat prou mobles en el cap del nostre fill, perquè aquest sàpiga quina posició ha de prendre enfront dels nous reptes que se li presenten (amics, alcohol, drogues, sexe, etc.)
Tenir vincles en l'adolescència amb el teu fill és alguna cosa natural si així ho has fet des que ha nascut. Però si la vostra relació no ha estat d'amor i confiança durant la infància, ara en l'adolescència és molt més difícil.
Un estudi recent amb 200 adolescents, professors i mares, de la Universitat de Barcelona, ens mostra que la falta de tendresa i afecte per part dels pares durant l'adolescència, és directament proporcional a la inseguretat que senten els adolescents que més problemes tenen, amb ells mateixos, amb els altres i amb els estudis.
S'entén que vincular-se, abraçar o acaronar a un bebè és fàcil. Els expliquem contes, juguem amb ells, ells compten amb la nostra opinió o consell per a tot. Però en l'adolescència és més complicat perquè ells mateixos no saben què els passa, així que nosaltres molt menys. Però és necessari que entenguem la situació i els donem una mica d'espai per madurar i no ens deixem portar nosaltres també per la situació.
Nosaltres som els seus pares i necessiten la nostra estabilitat i serenitat per seguir avançant, perquè en poc temps seran persones legalment independents i hem de preparar-los per a això.
Estratègies per establir vincles afectius amb els adolescents.
• Ser afectuosos com sempre ho hem estat, encara que sembli que no ho necessiten. Cal tenir en compte, que hi ha moments que certes mostres d’afecte (petons, abraçaces...) que adolescents només les voldran en moments i certs ambients. L'afecte i les mostres d'afecte els proporcionen seguretat i estabilitat.
• Escoltar-los, crear espais de conversa que no acabin en interrogatori, és a dir, no vulguis saber més del que estiguin disposats a explicar-te.
• Ofereix-los la possibilitat que t’expliquin les coses si necessiten un consell, i la promesa de no jutjar el que et preguntin. Ets com una enciclopèdia perquè tens molta experiència, però no tens la veritat universal a les teves mans, així que comparteix el que saps i ajuda al teu  fill a trobar la seva pròpia veritat.
• Si ets fred i autoritari estàs creant inseguretat i això provoca, rebel·lia. Més tendresa i afecte, més confiança crearàs en els teus fills.
• Connecta amb els teus fills. Aprèn coses sobre els temes que li interessin (informàtica, esport, superherois, pel·lícules, etc.) i intenta que ells t'ensenyin a tu com funcionen, o t'ampliïn la informació, es sentiran útils i veuran que la vida és un aprenentatge en tots dos sentits.
• Fes que et vegin com una persona propera i confiable. Mostra les teves emocions, no som perfectes, ens equivoquem, perdem els papers... parla amb els teus fills de la teva perplexitat o el teu entusiasme per la vida. Si t'expliquen ells alguna cosa, no vagis explicant-ho sense el seu consentiment, els teus fills tenen dret a tenir intimitat.
• No els avergonyeixis a les xarxes socials. A partir d'aquesta edat ves en compte amb les xarxes socials. Aquesta foto tan mona en la qual surt en bolquers amb dos anyets que vols pujar a Instagram o a Facebook, pot fer que sigui la rialla del dia entre els amics. Demana permís per publicar fotos en les quals aparegui.
• Fes que vegin que t'importen com a persones. No solament els estudis o les notes, o els èxits en l'esport, sinó que ells com a individus estiguin bé i que sàpiguen amb les teves accions que, malgrat els seus fracassos, el teu amor i el teu suport és incondicional.
• Deixa de córrer la feina de casa. Els teus fills no se’n recordaran de quants mitjons vas doblegar, solament se’n recordaran de si t'asseies a jugar a la Play, a veure el futbol o el bàsquet, o a veure una sèrie en la televisió o a veure vídeos en el mòbil. Aquests espais d'oci compartit, a més, donen l'oportunitat de crear vincles divertits si ens mostrem tal com som.
• Sigues coherent, fes el que dius i no menteixis mai. Ells comencen a veure't com ets realment i estan en un moment de total intolerància a la hipocresia.
• Fes plans divertits com viatjar a llocs desconeguts, regala'ls entrades per al seu cantant o grup favorit, o competicions esportives on pugueu divertir-vos junts. En general els pares estem més preocupats per arribar a final de mes i per la intendència laboral i domèstica, que de passar temps amb els nostres fills. I això és un gran error. Els nostres fills necessiten que passem temps amb ells, que convidem als seus amics a casa per saber de qui parlen, necessiten veure a adults coherents, estables i alegres, amb passió per la vida.
Necessiten que els transmetis seguretat, que els ajudis a trobar els seus talents, necessiten créixer amb confiança, tendresa i alegria pel futur. I això és alguna cosa que solament podem fer nosaltres, així que fes de la teva casa una llar oberta, perquè els teus fills sentin que aquest és el lloc al qual pertanyen i és sentin orgullosos de tornar a ell cada dia, durant tota la seva vida.
Els adolescents també busquen límits i se’ls saltes i se’ls saltaran , necessiten que els “parem”, que els diguem “NO”, que els aconsellem... si hi ha bons vincles afectius tot plegat serà més ben rebut pels adolescents, s’hi podrà debatre més tranquil·lament i, gairebé segur, s’arribarà a bons acords.
Gaudim de totes les etapes amb els nostres fills, segur que n’hi haurà unes de més fàcils i dels no tan fàcils de portar, però si les acompanyem amb carinyo, afecte, amb idees clares i fermes, gairebé segur, que tot anirà bé.

La CAD
(Comissió d’atenció a la diversitat)


diumenge, 23 d’abril de 2017

ELS PERILLS DE LA HIPERPATERNITAT

Adaptació de l’article que podeu trobar a:


Hiperpaternitat: sobreprotecció excessiva dels fils, que comporta pèrdua d’autonomia i poca tolerància a la frustració. Què ha canviat en la nostra societat perquè sigui força habitual topar amb aquest patró educatiu?

Si quan aneu a l’escola sou dels que carregueu les seves motxilles, aguanteu l’entrepà perquè hi vagin fent mossegades... és possible que hagueu pujat al carro de la hiperpaternitat i estigueu convertint els vostres fills en el centre més absolut de la vida familiar.

Amb la hiperpaternitat els pares han col·locat els fills en una vitrina perquè no els passi res. La conseqüència són nens amb poca autonomia, amb baixa tolerància a la frustració i amb moltes més pors.

DIFERENTS TIPOLOGIES D’HIPERPATERNITAT

Els pares helicòpter: sobrevolen les vides dels seus fills –petits i no tan petits- pendents no només de les necessitats sinó també dels seus desitjos.

Els pares piconadora: aplanen el camí perquè els fills no s’hagin d’enfrontar a cap obstacle a la vida.

Els pares guardaespatlles: vigilen que ningú critiqui el seu fill, o els pares mànager, que, segons Millet, “moltes vegades enverinen el món de l’esport escolar” pressionant i insultant àrbitres i entrenadors.

Els hiperpares arriben a fer les mil i una per aconseguir l’escola perfecta per al seu fill, perquè una altra de les característiques d’aquest model de criança és l’obsessió per l’estimulació precoç: els nens han de destacar tan aviat com es pugui en competències com la lectura, l’escriptura, l’esport o els idiomes. Un cop ja tenen l’escola ideal, els hiperpares també necessiten saber tot el que passa a dins les aules, fins el punt de voler interferir en la tasca educativa dels mestres.

Un altre dels elements que introdueix Millet en el seu llibre és la gran inseguretat que sentim els pares a l’hora d’educar els fills: “Hi ha molta informació, tenim menys fills i els tenim més grans, en un moment que segurament som més reflexius, i aquesta inseguretat, a vegades, ens fa tornar-nos una mica bojos, amb la millor de les intencions.

Es recomana que els pares ens relaxem, que deixem de tenir-ho tot planificat i busquem temps només per estar amb la família. Es pot començar a practicar amb un gest tan senzill com deixar de carregar les motxilles dels fills a la sortida de l’escola.

Per contrarestar la hiperpaternitat, Millet també proposa la “sana desatenció” evitar perdre els nervis davant de qualsevol malestar del nen. “A vegades anticipem tant a tot que acabem veient problemes on no n’hi ha”. Per exemple, hem de procurar no veure anorèxia on només hi ha un nen desganat uns dies (si la conducta persisteix és quan hem d’intervenir).

Cal confiar més en els fills i transmetre’ls el missatge que ells poden fer-ho: 

“Educar és deixar anar els fills. Encara que a un nadó l’hàgim de protegir, també hem de donar eines als infants perquè facin el seu camí”.

Els hiperpares també pequen de preguntar-ho tot als fills: vols anar a dormir?, vols banyar-te?, què vols menjar? “No han de decidir coses que no els toca decidir”. És important tenir en compte l’opinió dels fills, però no preguntar-los tot per sistema perquè la conseqüència és que els nens es consideren que tenen el dret a opinar de tot.

COM SÓN ELS FILLS DELS HIPERPARES?

·         Més pors: nens insegurs, amb més pors que mai. Tenen por de dir que no, de dir que sí, de decidir, del menjar, de perdre, dels animals... La por és una emoció bàsica, imprescindible per a la nostra supervivència, que ens paralitza o ens fa fugir. Hi ha moltes tipologies de pors: n’hi ha amb les quals es pot conviure fàcilment i n’hi ha que ens poden arribar a amargar l’existència. Per superar la por, diu Eva Millet, cal enfrontar-s’hi. Cal ensenyar als nens a dominar les pors.

·         Baixa tolerància a la frustració. Els pares amb les millors intencions, pretenen estalviar al fill aquella sensació desagradable que suposa no aconseguir el que vols. Hi ha pares que justifiquen certes actituds inacceptables del fill amb l’argument que “té una baixa tolerància a la frustració”.

·      Poca autonomia: amb molt poca capacitat de fer res per ells mateixos perquè no se’ls ha donat l’oportunitat d’aprendre’n. Això els genera inseguretat i falta de confiança en ells mateixos perquè necessiten el suport dels seus pares per fer-ho tot.

CONCLUSIÓ:

Ens hem de deixar guiar pel sentit comú, cal trobar l’equilibri. No caure en l’ extrem de desatendre i  despreocupar-se, però si que cal deixar l’espai personal imprescindible  per poder aprendre dels propis errors, afrontar les conseqüències dels actes i així adquirir recursos i seguretat personal per afrontar les diferents circumstàncies que la vida ofereix.

La CAD (comissió d’atenció a la diversitat, EI-EP)